logo

MARIA DEL MAR

_X5A0704-

“Fotògrafa essencial

Som na Maria del Mar Vanrell Santos, vaig néixer el 2 de juny del 1990 i som de Manacor, una ciutat de Mallorca amb essència de poble.
Som una persona optimista, decidida, exigent, inconformista, ambiciosa i curiosa, d’aquí surt el meu ampli ventall de modalitats artístiques que han passat per la meva vida.

He fet teatre des de petita. Això m’ha ensenyat que quan t’esforces, tens disciplina i te prepares bé, obtens un bon resultat. Però és vital ser constant amb els assatjos.
El solfeig i el piano modern també han format part de jo. La meva experiència amb la música m’ha donat una lliçó de creativitat, inspiració, concentració i passió per obtenir una melodia adequada.
També som una fanàtica de l’escriptura, el dibuix i el disseny gràfic.
La natació ha estat fundamental per aprendre a ser exigent, a sempre voler ser un poc millor, a esforçar-me per arribar a la meta i que la tovallola és per aixugar-se i no per tirar-la. He estat monitora de natació durant 7 anys, he après a tenir paciència, a descobrir que els al·lots petits m’agraden més del que me pensava i a dirigir amb tacte però de manera efectiva. També he fet feina de socorrista i d’animadora infantil.

Sempre he estat una enamorada de la fotografia, encara que de petita deia que volia ser veterinaria degut al meu amor incondicional cap als meus animalets. Qualque vegada sí que vaig dir que m’agradaria ser fotògrafa, ja que, des de que va arribar a casa la meva primera càmera digital, SEMPRE he duit una càmera damunt. Els meus amics se’n reien amb carinyo dient que la càmera ja formava part de jo.

Vaig començar a estudiar la carrera de disseny gràfic, qualque branca del mateix món de la fotografía que a simple vista,  pareixia tenir un futur més prometedor ja que “has d’estudiar una carrera perquè sinó…” Res. La carrera mai me va omplir, així i tot vaig seguir estudiant un parell d’anys. Va ser quan me varen dir que era IMPOSSIBLE viure de la fotografia perquè qualque cosa dins jo explotàs. La paraula impossible va ser una dinamita. Qui tria què és i què no és impossible?
Sona molt de pel·lícula, però ho vaig deixar tot i me vaig arriscar amb la fotografia. La vida és pels valents, diven. Així que me vaig començar a formar, a fer cursos sense aturar, a llegir, a informar-me, a fer mils i mils de fotos, a equivocar-me, a corregir i a millorar.

Avui en dia, som fotògrafa de retrat, de persones, de vida. M’encanta analitzar les persones, saber què pensen, conèixer les seves motivacions, la manera peculiar que tenim cadascú de mourer-mos, de xerrar, de fer. Però qualque cosa segueix anant malament. No ens estimam. La gent s’infravalora, se subestima. “Què lletja que estic en aquesta foto! Esborra-la!” Ens hem de fer 50 fotos perquè en 1, gràcies a qualque Déu totpoderós rei de la màgia divina embellidora de persones, faci que ens vegem acceptables.
Me sap greu ser jo que vos ho digui, però som així. No ens conèixem des de fora. Ens hem d’acceptar, ens hem d’estimar. Som massa exigents amb nosaltres mateixos i som els primers que ens hem d’estimar!

Vivim plens de prototips de bellesa equivocats, vivim amb baixa autoestima. TOTES les persones tenim qualque cosa que ens fa únics, tots tenim la nostra ESSÈNCIA. La bellesa és subjectiva, està en els ulls del que mira.
La meva fotografia neix per contrastar amb altres tendències, per trobar una solució a una societat estereotipada i superficial. Crec en les energies positives, en transmetre amb la nostra mateixa naturalitat i espontaneïtat.
Crec en la fotografia essencial, amb essència i a la vegada imprescindible.

En El petit príncep d’Antoine de Saint-Exupéry, ens diven que “L’essencial és invisible als ulls”.

Jo ho faig visible.